Mai em vaig apuntar a un viatge organitzat, mai vaig participar d'un grup de viatge, mai prendria un creuer per surar en cap líquid, ni dolç ni salat. Crec que el turisme com a indústria és causa d'infinits mals i l'enoturisme, que molts veuen com a taula de salvació per al sector o almenys una font d'ingrés molt important, per a mi, en la major part de les propostes és hortera i irrespectuós del subjecte al qual va dirigit, per no parlar de l'impacte ambiental que produeix. Em produeixen rebuig els discursos estandarditzats i gairebé sento que les persones que duen a terme aquestes propostes pertanyen a una altra espècie, no la meva.
Crec que "el mercat" ens ha estandarditzat i tornat insensibles al subjecte únic i irrepetible que tenim al davant. Per vendre ens tornem cecs i no importa el que l'altre ens torni i ens adverteixi, seguim endavant qual aplanadora per vendre.
Totes aquestes idees van venir a la ment durant una visita guiada en anglès a la coneguda celler catalana, establerta al Penedès, Can Ràfols dels Caus . Amb temps, vaig trucar dient que preparava l'agenda de visites per a una sommelier dels EUA. Cap problema, em van dir, els esperem per fer una visita professional.
Arribem després de visitar un projecte artesà, dedicat al rescat de la varietat autòctona sumoll des del 2001, on vam ser atesos per l'enòleg director del projecte, un tipus realment entusiasta, compromès amb el que fa, honest, delicat, sensible i receptiu.
La bellesa edilícia de la finca de Can Ràfols dels Caus és innegable i el imponent de l'obra nova entorn seu. La realitat va obligar, ens van explicar. Per frenar la construcció d'una pedrera de pedra que alimentaria el malmès sector de la construcció, van haver de comprar 40 hectàrees i processar tot el raïm que venia amb el paquet, de manera que no hi va haver més remei que ampliar les instal · lacions.
Ens va rebre arreglada Toze, amb qui jo havia coordinat la visita "professional".
Hello, I'ma Amanda Toze, and this fantastic project is Can Ràfols dels Caus.
Zacate, vaig pensar jo, això no ens porta enlloc.
O si. Efectivament va ser una visita guiada, programada per a turistes o per a professionals que vénen a comprar vi sense complicacions, passar una bona estona impressionats davant tanta obra, inclosa un celler incrustada a la roca. Què supèrbia! Diria el meu amic Mazin Hermes. Però clar, Mazin, és un àrab culte, gairebé un asceta, que s'alimenta a base de lectura i reflexió. És a dir una personalitat complexa que no complicada, al marge del tot del mercat, del consum i del consumisme.
Per tots els mitjans intentem donar senyals que no érem una visita a l'ús, que veníem de visitar un projecte molt conegut a la zona, que seguim projectes artesans, que una escriu i recorre fa un breu lapse les rutes del vi i l'altra era alhora número 11 que visitava Espanya.
Res, no va importar res. Amanda havia apretat play i ens deixava anar el seu rotllo tot i les gairebé impertinents senyals per la nostra part de que la cosa no anava per aquí, que les obres faraòniques no ens impressionen, més aviat el contrari, encara, que tot s'ha de dir, els camins vorejats de plantes aromàtiques eren preciosos, deliciosos diria jo.
Durant la visita pels voltants del celler, Amanda ens va explicar que en Can Ràfols dels Caus crien unes 28 varietats de raïm i fan 20 vins diferents, així que això va generar una certa expectativa a l'hora de passar a la vella i fantàstica cuina de la finca per tastar els vins. Però una vegada més, tot estava planificat. Allí estaven disposats i en excel · lent temperatura dels vins que ens volien "vendre", bàsicament la nova ruta empresa fa tres anys, quan l'holandès establert a Catalunya, Peter Schoonbrood, va prendre el control del projecte a comanda exprés del alma mater, propietari, artífex , economista, arquitecte i vitivinicultor, Carlos Esteve.
Peter es va incorporar a la visita, en un toc gairebé teatral, quan va arribar l'hora del tast.
Estaven disposats els Terraprima, negre i blanc, La Calma 1 Chenin Blanc, i el Gran Caus Rosat.
Mentre catábamos el que ells mateixos confessaven eren els productes per reconquistar mercat, més fàcils de beure, menys complicats, nosaltres anàvem deixant caure la informació que teníem sobre altres projectes, al nostre parer més interessants, que desenvolupen també a Can Ràfols dels Caus.
Jo havia investigat una miqueta entorn de la sumoll i m'havia trobat amb un article de Paco Berciano parlant meravelles. Em vaig comunicar amb el celler i Silvia, encarregada de comunicació, em va enviar immediatament una ampolla del 2008 i una altra del 2009, advertint que aquesta última encara no era al mercat.
Si per algun motiu vaig córrer el risc de portar a una sommelier professional que busca vi artesà a Can Ràfols dels Caus, va ser per això i no per tastar vins estandarditzats per no "complicar" la vida al consumidor mitjà i majoritari, tot s'ha de dir. Gairebé vaig haver pregar per aquesta ampolla que al final ia les cansades va aparèixer i va ser la que va conduir una conversa de sords a un punt alguna cosa interessant. La resta va ser el negre Mas Oller, del projecte que porten a Empordà. Vam haver d'empassar una visita impersonal, una guia indiferent a tots els senyals, una conversa que va fregar la falta de respecte cap a altres cellers, és a dir col · legues de professió, per arribar a donar-li un cert sentit a tot amb aquesta sumoll 2008 i el Mas Oller amb un 65% d'una preciosa Syrah.
Per què? Per què ningú ens escoltava, per què ningú va saber aturar aquest post, per què he d'estar escrivint això? En una bona mesura, no és culpa ni d'Amanda, ni de Peter, ni tan sols de Carles Esteve, que amb tot dret estava de vacances.
Tot això té sentit si serveix perquè escoltin meus precs, per recuperar el nord del vi a Espanya, perquè no segueixin llançant pedres sobre els seus propis teulades, creient que venen dient que el d'ells és més honest i millor que el dels altres . Si serveix per recuperar sensibilitat i frenar l'impuls de vendre a com doni lloc. Però també tinc dubtes sobre el projecte en si, sobre treballar tanta varietat, majoritàriament amb millors resultats fora d'Espanya i en altres terrers més idonis. Em quedo amb la veritable necessitat de conèixer el rumb de tot això, de tanta inversió en edifici, de tanta raïm per treure majoritàriament vi estandarditzat per vendre més fàcilment i també em quedo amb l'espina de saber perquè hi va haver tanta resistència a mostrar projectes amb resultats més que interessants.
Jo tinc clar que només visitaré els cellers en què em rebi el senyor o la senyora o tots dos, que criïn seus raïms, les vendimien, les entrin en celler i facin els seus vins. No m'interessa per res l'arquitectura, és més, a mi em sobra. I no m'interessa parlar amb "comercials".
Com diria el nostre gastrònom "més internacional", thank you very much, thank you very much and thank you very much!
